Aquest és el tercer any que faig la mona a la greta. Bé, aquest cop m'ha ajudat a fer-la la iaia. Aquest any, però, és el primer en que ella ha començat a mig entendre alguna cosa. Només arribar a casa m'ha demanat "¡Pastis mona!" i la iaia i jo l'hi hem donat la mona i ens ha fet moltíssima il.lusió veure-li la cara de contenta quan ha vist que allò tot plè de xocolata i colorins era per ella. Durant el dinar ha sortit la conversa que acostuma a donar-se quan celebrem festes tradicionals (nadal, reis...) i que des de l'existència de la Greta sorgeixen amb més força. El tema és ; de quina manera podem celebrar les nostres tradicions sense posar-hi la religió pel mig, quan estàn tan estretament lligades les dues coses? i això va també molt relacionat amb un aconteixement més global que estem vivint la meva generació i que es pot resumir també amb unes preguntes; de tot el que ens han transmès els nostres pares, què reproduirem? Què volem deixar pel camí? Què no sentim interès en transmetre? Tenim dret a passar un filtre? Suposo que intentem ser sempre del tot coherents amb la manera de viure i això demana pensar tant les coses, que suposo que ara són poc espontànies.....Però tard o d'hora les anirem incorporant. Tot sigui per fer les coses amb consciència i no només viure d'esma...
1 comentario:
Del tot d'acord!
Amb la meva companya estem esperant el nostre primer petit. I volem que qingui padrins. I els hem triat i tot. Però ni estem casats per l'església, ni ho estarem, ni pensem batejar la criatura. (Aquesta cançó, em penso que som molts, que la cantem!). Hem decidit que el nostre fill tindrà uns padrins civils, diguem-hio així. Perquè no es pot viure en un món estant-ne del tot desconnectat, per bé que les centrals productores d'energia no siguin netes, oi?
Mireia, un petó des de la llunyania!
Andreu
Publicar un comentario