miércoles, 28 de noviembre de 2007

LA NÓMINA DE MI PADRE


MACRO-MANIFESTACIÓ CONVOCADA PEL DISSABTE 23 DE DESEMBRE A LES 17 HORES A LA PLAÇA CATALUNYA.

amb el lema: "No podemos volver a casa por navidad porque todavía no nos hemos marchado de ella"


Aquesta mani es convoca amb molt temps d'antel.lació per tal de difondra-la al màxim i convocar a tanta gent com es pugui. Simultàniament es faràn altres manis a les principals ciutats d'Espanya.

En aquest cas no es farà només una sentada, sinó que serà una caminada pacífica tallant el trànsit.

Us deixo aquest article que m'han enviat, que encara que no diu rès que no sapiguem, està tot expressat en números i resulta molt més esgarrifós.


La nómina de mi padre en diciembre de 1979 era de 38.000 pesetas. Él trabajaba como peón en una obra. En ese mismo momento le ofrecieron comprar una casa. Le pedían un total de 500.000 pesetas por ella. Decidió no arriesgar y continuar viviendo en régimen de alquiler, en unas condiciones muy buenas. Se trataba de una casa modesta pero muy bien ubicada, en pleno centro de un pueblo cercano a Barcelona. A los pocos meses mi padre y mi madre compraron un terreno en otro pueblo de la misma provincia y en menos de cinco años de esfuerzo ya habían levantado y pagado una vivienda de 120m2.

Han pasado 27 años. En 2006 y en el mismo pueblo donde viven, un piso modesto de 75m2 a las afueras no se encuentra por menos de 35 millones de pesetas, y estoy siendo muy generoso.

En el año 1979 el coste de un piso era del orden de 14 mensualidades de un peón de obra

38.000 pts/mes x 14 meses = 532.000pts.

El sueldo en 2006 de un universitario recién titulado en ingeniería informática sin experiencia profesional no llega a las 200.000 pesetas mensuales. En el año 2006 una vivienda modesta cuesta 175 mensualidades (14 anualidades!!!!) de un ingeniero informático

200.000 pts/mes x 175 meses=35.000.000 pts.

Los jóvenes de hoy necesitaríamos cobrar 2,5 millones de pesetas mensuales para estar en igualdad de condiciones con nuestros padres que compraron una vivienda a principios de los años 80.

2.500.000 pts/mes x 14 meses = 35 Mill. de pts

Los pisos en el año 2006 deberían costar 2,8 millones de pesetas para que los jóvenes de hoy estemos en igualdad de condiciones con nuestros padres en 1979.

200.000 pts/mes x 14 meses = 2.800.000 pts

No encuentro adjetivo alguno en el año 2006 para calificar lo que mi padre consideró arriesgado en 1979. Está claro que los pisos no van a pasar a costar de la noche a la mañana 30 veces menos, de 35 a 3 millones. También está claro que no voy a cobrar 2,5 millones de pesetas mensuales, por muy buen trabajo que encuentre y por muchos estudios que tenga.

Lo primero que se le ocurre a uno es seguir viviendo en casa de sus padres y ahorrar el 100% del sueldo durante los próximos 14 años, para el año 2020 (yo rondaré ya los 40 años de edad) tendré el dinero suficiente para comprar una vivienda al coste del año 2006 pero, por supuesto, no al coste del año 2020. Evidentemente esta ocurrencia la desecha uno antes de hacer cualquier cálculo. Aunque un joven bienintencionado consiga ahorrar 2, 4 o 6 millones con mucho esfuerzo en pocos años, a día de hoy nunca podrán evitar:

1) Pedir un préstamo al banco a 40 o 50 años (si consigues ahorrar 2, 4 o 6 millones puedes reducir el período a 35 - 45 años, pero 5 años no suponen prácticamente nada cuando estamos hablando de medio siglo de pago). Te darás cuenta de que no vives en una democracia sino en una dictadura. El dictador no se llama Francisco Franco, sino La Caixa, BSCH, Banc de Sabadell o, en general, 'la banca'. Ni siquiera tendrás la libertad de decir lo que piensas a, por ejemplo, tu jefe, no vaya a ser que cierre el grifo y no puedas pagar al dictador.

2) La otra solución es pagar un alquiler de por vida. En este caso el dictador se llamará Juan García, José Pérez o Pablo el arrendador. La situación no es distinta a 1).

Después de esta reflexión ten la delicadeza de no decir a un joven que su problema es que no ahorra, eso fue válido para ti en 1979, incluso era valido para algunos jóvenes en 1999, pero no en 2006, en 2006 sólo consigues cargar con más impotencia, si cabe, al muchacho. El esfuerzo de nuestros padres, sin duda alguna admirable, no era estéril (podían obtener una vivienda de propiedad en un período de 5 años). El mismo esfuerzo realizado por nosotros, los hijos, sólo llega para quizá reducir en 5 años una hipoteca de medio siglo. La vivienda nunca fue un objeto para enriquecerse, sino para vivir y es de lo poco material que sí necesitamos. La ley del libre mercado puede establecer el precio de los televisores de plasma al precio que quiera... yo no los compraré... pero nunca tuvimos que permitir que esa misma ley fijara el precio de la vivienda, porque todos Necesitamos vivir en una y no todos podemos pagarla. Los jóvenes, incluso aquellos que tenemos estudios superiores, no podemos competir'.

Forges, EL PAÍS, 2/5/2006

lunes, 26 de noviembre de 2007

maternitat

Aquesta setmana he ajudat la meva germana a cuidar de la seva filla. La Núria està a punt de gravar el seu últim disc i el seu company estava de viatge per qüestions de feina. Així que vaig accedir a quedar-me algunes estonetes amb la meva neboda per tal que ella pugués treballar. La vertitat és que l'experiència ha estat increïble; hem jugat, hem rigut, ens hem enfadat, ens hem banyat, hem ballat... És un encant de nena, que s'adapta a qualsevol situació. Però aquesta entrada no està dedicada a la filla, sinó a la mare. Sempre m'ha agradat com a portat la vida la meva germana, però ara he arrivat a admirar-la de debó. És impressionant com arriva a treure energia per abarcar-ho tot. Ella és la seva pròpia jefa (amb tota la responsabilitat que comporta), és una excel.lent companya, compra en una cooperativa de menjar ecològic que demana més esforç que comprar en un simple supermercat i, des que és mare, s'hi ha entregat de plè a aquesta nova faceta. La nena no va a l'escola i això demana molt més esforç per part dels pares i haurieu de veure la Núria com es lleva (començant el dia ja amb manca de sòn), però amb la cara il.luminada obrint la porta de l'habitació de la nena i retrobant-se les dues amb rialles i bons dies.
Jo també vull ser mare algún dia, però ara per ara, ja no m'ho prenc amb la innocència de quan era adolescent en que deia, omplint-me la boca, que no m'importaria ser mare soltera. No senyors, no és tan fàcil fer-ho tot i menys fàcil encara, fer-ho amb conciència, coherència i amor, que és com s'ha de fer.

lunes, 19 de noviembre de 2007

ja tornem a ser aquí


El dia 4 de desembre, a les 22 h. Tornem a actuar a La Farinera del Clot. I a part d'anunciar-vos aquest nou bolo, volia agraïr-vos que vinguessiu a l'anterior. Sé que vaig tard, però últimament he estat una miqueta ocupada. Va ser molt important la vostra presència, i les vostres rialles. Necessitavem ensenyar la nostra feina i saber quina resposta tindria la gent i la veritat és que va ser un subidón, ja que, com la majoria de vosaltres sabeu, abans d'una estrena tot són pors i especulacions i més si el projecte en qüestió l'ha parit un mateix. I vosaltres ens veu donar la confirmació de que anàvem per bon camí i que tots els esforços havien arrivat a bon port.

Gràcies també a tota la companyia i col.laboradors:

Jordi Frades: Per treure forces d'on no en tenies i treballar sempre amb bon humor.

Biel Perelló: Per tenir aquesta ment tant estranya i ser tant i tant generós amb el teu temps i el teu carinyo.

Santi Monreal: Per demostrar que sí pots ser un "tirador de carros"i el millor company que es pugui tenir.

Ester Cort: Per la teva dedicació burocràtica i ser sempre un pil.lar de professionalitat, equilibri emocional i espatlla on plorar.

Èlia Corral: Per ser la mama que sempre té a punt una abraçada.

Pep Muñoz: Per deixar que t'anessim descobrint a poc a poc i demostrar que allò nou que coneixíem ens agradava encara més que l'anterior.

Òscar García: Per aconseguir constantment arrencar-nos rises d'aquelles que no et deixen respirar

Iaia i mama: per fer-me un vestuari tan xulo, com quan em disfressaveu per carnestoltes!

Rubèn, Roger, Ricard: Les tres erres imprescindibles per acabar de fer un projecte amb cara i ulls

Isaac, Adela i Oriol: Per regalar-nos el vostre talent i fer la imatge del nostre projecte


viernes, 16 de noviembre de 2007

Cosetes









més cosetes d'Ana Ventura








per a maniàtics del cafè

sábado, 27 de octubre de 2007

Tots Sants


Encara falten uns dies però jo ja us felicito. L'artista que fa aquestes meravelles retallant paper es diu Peter Callesen. Si visiteu la seva web al·lucinareu.


viernes, 19 de octubre de 2007

ETSY: Madelaine Adélaïde




Té 16 anys.... increíble però (crec que) cert.

lunes, 15 de octubre de 2007

ETSY: Art and ghosts

ETSY és una web on artistes i artesans de diverses categories venen els seus productes. L'única condició per a participar-hi és que les peces siguin fetes a mà i originals. És una manera diferent de vendre i de comprar, a banda de ser un gran aparador per a tot el món.

S'hi troben coses com aquestes
L'autor o autora s'amaga rera la marca Arts and Ghosts i si feu una ullada a la seva botiga trobareu coses precioses.

jueves, 11 de octubre de 2007

yoshimoto nara



Nara explota la seva visió sobre la infància. Trastoca la seva representació tradicional com una etapa feliç, simple i sense preocupacions. En les seves obres, els nens simbolitzen un món marcat per la confusió y l'ansietat devant d'un futur desconegut. Rere l'aparent innocència i vulnerabilitat dels seus protagonistes, s'amaga el desencant i certa impotència. Les figures de Nara destaquen per semblar angelicals i tendres però alhora transmetre nostàlgia y cert desencant. En realitat són nens amb expressió adulta. Les nenes, més enllà d'aquesta innocència, normalment apareixen amb objectes tallants o punxants i soles, com a crítica per part de Nara sobre la incomunicació del món adult.


domingo, 30 de septiembre de 2007

Satisfaccions


durant la prova de so 28-09-07

La nostra feina ens dóna moltes satisfaccions.

També ens dóna molts mals de cap i mals de panxa.... però guanyen les satisfaccions.

martes, 25 de septiembre de 2007


Mireu quines fotografies més boniques! Són d'un fotògraf d'Algecires que es diu Mariano Vargas. N'he trobat unes quantes d'ell i totes tenen aquest tractament semblant al retrat pictòric. Una de les seves característiques es l'aire eròtic que transmeten, algunes d'elles força explícit, però en cap moment sense perdre elegància. Mireu la seva web i si us interessa més, podeu trobar algunes de les seves obres editades per Taschen, junt amb altres artistes en un llibre anomenat "The new erotic photography" o també al llibre "Pxotos" d'Acento 2000 ediciones.

lunes, 24 de septiembre de 2007

El dia 28 de setembre fem un bolo amb "Frida en el mirall" al teatre ATRIUM de Viladecans. Sempre ens fa il·lusió poder anar fent funcions per tot arreu, però actuar al Atrium és especialment interessant. Crec que serà un bon lloc (per proximitat a Barcelona i per les condicions que ens dóna aquest teatre) per animar-vos a que vingueu a veure'ns.
Un petó a tothom i esperem trobar-vos per Viladecans.

domingo, 16 de septiembre de 2007

ja tenim cartell!


Monsieur Perelló ens ha fet aquest disseny per al cartell provisional. En un principi voliem que fos molt clàssic, però vèiem que quedava una mica "de mentida", així que, després de moltes proves, hem optat pel que ha creat el Biel. És una barreja d'estils que, realment no tenen rès a veure, però creiem que és força coherent amb l'esperit de l'obra. L'obra ja ho té això, constantment fem unes barreges temporals que, si l'espectador observa la funció amb una visió natualista, li costarà entrar en el llenguatge que proposem.
Ja us avisaré uns dies abans de l'estrena i us recomano que, si ens veieu, vingueu sense cap idea preconcebuda i gaudiu de l'espectacle

domingo, 2 de septiembre de 2007

WWASP

Acabo de veure un documental de "30 minuts" sobre WWASP. Això és una cadena d'empreses nord-americanes amb beneficis multimilionaris que es dediquen a fer "reeducacions" per a nens i nenes problemàtics.
El seu programa d'entrenament és similar al d'un camp militar on els abusos, tant físics, psicològics i fins i tot, sexuals, estan a l'ordre del dia.
Els càstigs van des del confinament en habitacions fosques, alimentació insuficient, tenir-los estirats a terra boca-terrossa durant hores i fins i tot dies sota el sol i per coses com per exemple, parlar quan no s'ha donat permis.
En el documental sortien diversos testimonis de joves que havien estat en un d'aquells camps i tots patien seqüel·les físiques i emocionals que no han pogut superar. Un d'aquests testimonis ha estat especialment culpidor, ja que explicava que quan estava en el centre, els alumnes es van enterar que si es moria un alumne, es tancaria el centre durant mig any. Així que van decidir que el MATARIEN a ell. El van portar a la platja enganyat i un cop allà li van pegar una pallissa. Ell no sentia rencor cap als nens que li van fer això, perquè entenia que el que tots estaven vivint allà era una situació extrema.
Últimament estan sortin moviments de pares i mares en contra de WWASP que han posat diverses denúncies sense rebre cap resposta per part del govern, ni tan sols fer-hi una investigació dels centres. I això per què? Doncs "casualment" aquesta empresa és una de les màximes finançadores del partit republicà.
No només foten als de fora sinó que també tenen aterroritzats als de casa seva. (valiente raza!)
Si voleu veure algunes imatges, les podreu trobar al YOUTUBE.

sábado, 1 de septiembre de 2007

Humanos

Son un grup portuguès de pop. Han fet un disc amb temes inèdits d'un altre artista portuguès, António Variações, mort de SIDA als ays '80. Les lletres són súper vitalistes i donen molt bon rotllo: MUDA DE VIDA (Canvia de vida, si és que la teva no t'agrada), QUERO É VIVER (Vull viure, el dia de demà segur que serà un plaer), O CORPO É QUE PAGA (Quan el cap no té seny, el cos ho paga)

http://www.myspace.com/humanos

http://www.myspace.com/humanos

sábado, 25 de agosto de 2007

Rebecca Dautremer



L'altre dia vaig trobar-me uns contes infantils increïbles tant pel text com per les imatges. Hi havia una versió del Cyrano amb estètica japonesa i un conte anomenat"Princeses oblidades o desconegudes" en el que feia un inventari de diverses princeses (inventades) en el que es feia una descripció del país al que pertanyen, el seu escut heràldic, la seva manera de viure... Feia molta gràcia. La il.lustradora es diu Rebecca Dautremer i he estat buscant informació sobre la seva feina per internet i de moment la seva pàgina està en construcció. Si busqueu algun llibre original per regalar a un nen o si us agrada la il.lustració us recomano que la busqueu. He de dir que les imatges que he trobat per internet no fan prou justícia a la feina d'aquesta noia, són encara més boniques.

tornada


Ja torno a ser aquí! He deixat el blog una mica abandonat però és que he tingut la necessitat de desconnectar una mica de tot. Per primera vegada en molt de temps he pogut gaudir d'unes vacancetes de debó. Sobretot han estat "vacances mentals". He pogut agafar distància amb les coses que envolten la meva vida quotidiana i això m'ha permès replantejar-me alguns aspectes de la meva vida.
Per mi, l'any comença el setembre, els bons propòsits m'afloren ara i he pogut fer repàs de tot el que he fet i el que no he fetfins ara. Ha estat molt bé.

jueves, 2 de agosto de 2007

Vancances!!!!!!!!!

M'encanta la meva feina. De fet, és la meva vida. Però realment necessito vacances.
Demà comencen. Bien!!!!!!!!

lunes, 30 de julio de 2007

síndrome pre-vacacional

Crec que també hauria d'existir aquest terme. Almenys jo sento una sèrie de simptomes que crec deuen ser força comuns. En faré una llista:
-Necessitat de desconnectar de la vida quotidiana.
-Necessitat de canviar d'escenari físic.
-Despreocupació pels problemes actuals.
-Necessitat de no pensar.
-Reduïr la pròpia existència a :
migdiada,
lectura,
converses superficials,
trivial pursuit,
posar-se moreno,
gelats,
borratxeres simpàtiques a alguna terrasseta.
Ens anem a Torroella de Montgrí, a una caseta que ens han deixat (Bendita Àngels por tu generosidad!) i qui vulgui es pot apuntar a passar uns dies en aquest espai d'edonisme i auto-gratificació.

eternal sunshine of the spottles mind

Everybody's Gotta Learn Sometimes. Beck
Change your heart
Look around you
Change your heart
It will astound you
I need your lovin'
Like the sunshine
Everybody's gotta learn sometime
Everybody's gotta learn sometime
Everybody's gotta learn sometime
Change your heart
Look around you
Change your heart
Will astound you
I need your lovin'
Like the sunshine
Everybody's gotta learn sometime
Everybody's gotta learn sometime
Everybody's gotta learn sometime
I need your lovin'
Like the sunshine
Everybody's gotta learn sometime
Everybody's gotta learn sometime
Everybody's gotta learn sometime
Everybody's gotta learn sometime
Everybody's gotta learn sometime
Everybody's gotta learn sometime
Everybody's gotta learn sometime
Everybody's gotta learn sometime

Avui he tornat a sentir aquesta cançó i... no tinc paraules. Si encara no l'heu sentit mai, busqueu-la. És meravellosa. Igual que la pel.li en la que surt com a banda sonora (!olvídate de mi!). Ja sé que té uns anyets i que la majoria de vosaltres l'haureu vist, però mira, en faig un recordatori.






martes, 17 de julio de 2007

M'HE LLEGIT


Demà actuem amb la meva germana fent una col.laboració en un espectacle que ha fet el Jordi Prat. Aquest espectacle és un encàrrec que li han demanat al nostre director de "Frida en el mirall" sobre la relació que ha tingut ell amb la lectura. Ha aconseguit, de nou, crear una atmòsfera emotiva i tendra però sense oblidar un punt d'ironia. Ens els assajos ens hem divertit, ens hem emocionat, ens hem conegut i reconegut... i tot això en un espai preciós com és la cuina de la biblioteca Francesca Bonnemaison, que curiosament havia estat l'escola de la meva àvia.

És curiós pensar en com ha canviat la vida, des que la meva àvia, essent una nena va entrar a la seva aula plena de vidres per tot arreu com a conseqüència d'un bombardeig, fins als nostres dies, en que tornarà a entrar a aquell espai per veure les seves netes actuant...

Gràcies Vidal, Fiona, Mario, Jordi, Núria per haver-me donat un present tan bonic i gràcies àvia per haver-me testimoniat un passat que no s'ha d'oblidar. Gràcies també a la senyora Bonnemaison per haver ajudat a moltes dones amb i sense recursos a tenir una educació i a reivindicar els seus drets.
Per cert, la funció serà a les 20 h. A l'espai "La Cuina" de la Biblioteca Francesca Bonnemaison

viernes, 6 de julio de 2007

1984 NO ERA CIÈNCIA-FICCIÓ

Acabo de veure un documental al canal Quatro sobre Corea del Nord i m'he quedat completament esgarrifada. No em puc creure el que he vist i sentit. Se m'han posat els pèls de punta. Primer de tot, per si no ho sabeu, us explicaré que Corea del Nord és un país que viu al llindar de la pobresa i que el seu màxim dirigent és un dictador que s'anomena Kim Jong-Il el qual també sustenta el càrrec de Comandant Suprem de l'Exèrcit. Al principi del documental es veu com uns quants representants del règim reuneixen als periodistes recén arrivats. Als que provenen de Nord-Amèrica els fan tornar a casa i als demés els hi permeten l'entrada amb la condició de deixar els telèfons mòvils i anar pel país sempre acompanyats d'un "guia i traductor". En el transcurs del documental es va veient com aquest "guia" no els deixa gravar segons quines zones i "casulament" cada vegada que "tradueix" les preguntes que els reporters fan als ciutadans, aquests se'n van ràpid sense contestar. El Líder té a la seva població entrenada per a fer front a una possible invasió nord-americana, això fa que tots els civils visquin en una constant paranoia col.lectiva i en un entrenament militar digne dels anys de màxim esplendor de l' Alemanya Nazi. Els metros són construits molt profunds per tal que serveixin també de búnquers i constantment sona música militar a tot volum. Tothom està obligat a fer marxes i espectacles multitudinaris en honor al Dirigent havent-se d'entrenar durant dos mesos gratuitament i, si no ho fan prou bé o cometen algún error, se'ls penalitza.Qualsevol persona pot ser denunciada de disident del Sistema (només per queixar-se de falta d'aliments) i això provoca una condemna sense judici a camps de treball forçat on hi viuen famílies senceres. Els disminuits físics i psíquics treballen com a "mà d'obra defectuosa" aïllats de la resta de la societat. El 30 % dels recén nascuts neixen amb desnutrició . La televisió només emet programes propagandístics. La premsa només porta notícies sobre el dictador. L'escola només imparteix patriotisme. Evidentment la Biblioteca Nacional també fa una tria dels exemplars que tenen. El reporter, lluïnt una fina ironía, demana un exemplar de "1984" de George Orwell al que la biliotecària li respon que només es poden trobar llibres tecnològics i útils , com per exemple els 180.000 llibres que el líder ha escrit del seu puny i lletra!!! . Amb aquesta sorprenent resposta, el periodista li fa l'observació que aquest volum de llibres significa escriure un llibre al dia! i ella, sense immutar-se li contesta que això és degut a que el dictador només dorm 3 hores.
Suposo que amb aquest panorama, no triareu Corea del Nord com a destí de vacances, però si hi aneu i compreu un diccionari castellà-Coreà, estudieu-vos la frase "Deseo una larga vida al camarada presidente" , que la podreu trobar sense problemes i segurament la us farà un bon servei!
JESUSITO DE MI VIDA QUE ME QUEDE COMO ESTOY!!

lunes, 2 de julio de 2007

més natura


Fa uns dies vaig fer aquesta fotografia a casa meva. Des de que comprem verdura de cultiu biològic, hi hem tornat a trobar "habitants"..... m'encanta!!!

domingo, 1 de julio de 2007

ERIÇONS TROBATS A LA CIUTAT

Pot semblar una xorrada aquesta notícia, però a mi m'ha encantat. Primer de tot perquè m'encanten els eriçons. M'agrada la lliçó vital que en podem treure d'ells: No ataquen però se saben defensar. Quan ve un depredador, es fan una boleta i fan saltirons per clavar les punxes. Està bé això, no creieu? Fer la teva sense deixar que abusin de tu...
Doncs resulta que fa unes setmanes, es va trobar una col.lònia d'uns 20 exemplars que vivien entre el Parc de la Ciutadella i el zoo. Es creu que són el reducte d'aquells que hi habitaven quan a Barcelona hi havia camps i boscos. Aquests són els únics eriçons que, fins ara, han viscut en llibertat en el nostre medi urbà. I dic fins ara perquè el zoo els ha adoptat i a partir d'ara viuran allà per tenir-los protegits i estudiar el seu comportament. Quina llàstima que, no hi hagi espai per ells a fora de les reixes, quina llàstima que no poguem conviure tots sense prendre mal, quina llàstima que no ens poguem endur la sorpresa de trobar uns quants d'aquests animalets mentre prenem el sol a la Ciutadella, quina llàstima que haguem de pagar per veure la natura....

lunes, 25 de junio de 2007

Ricardo Rodrigues


Ja us havia parlat de Ricardo Rodrigues. Fa aquests ninets preciosos que ell anomena "heróis de bolso" és a dir, herois de butxaca. Aquest l'ha fet especialment per a mi i es diu Fado. Acaba d'arribar de Lisboa.

miércoles, 20 de junio de 2007

POCOYO



Feia molt de temps que no escrivia i volia donar senyals de vida presentant-vos el POCOYO. És una sèrie de dibuixos animats ideal per a nens i nenes menors de tres anys. És tendre, divertit, amb un argument molt senzillet i feta en un fons blanc per tal que els personatges i els pocs elements que hi ha resaltin molt (tal com ha de ser per a una bona estimulació per als petits) Així que, ja ho sabeu, si teniu nens a la família, baixeu episodis de POCOYO i fins i tot us diria, baixeu-los per vosaltres, que fan molta "risa".

lunes, 18 de junio de 2007

Lovely


Qui em coneix sap de la meva adoració per Audrey Hepburn. Trobo que és un exemple personal i professional a seguir.


Acaba de sortir un nou llibre amb material inèdit de la seva vida i estic desitjant que el publiquin aquí....

martes, 12 de junio de 2007

Demà...

...toquem a "A casa portuguesa"
a partir de les 22h
Verdi 58
Gràcia-Barcelona

viernes, 8 de junio de 2007

faig trenta anys!

... i con Mireia Piferrer

Doncs si. El 14 de juny és el meu aniversari i faré 30 anys. És estranya la sensació. Per una banda et sents que estas en el moment més dolç de la teva vida i per una altra te n'adones que ja pots mirar força enrera... A veure què ens depara el futur....



martes, 29 de mayo de 2007

pink martini ó més talent


Una nit memorable. Ja m'agradaven els seus discs, però en directe són boníssims: el so és impecable, ella té una veu preciosa i canta amb un gust excel·lent, tenen força i talent... en fi, que m'ho he passat de conya.


miércoles, 23 de mayo de 2007

talent


Avui he anat a veure l'examen de final de carrera del contratenor Xavier Sabata. L'acompanyava un clavecista (no recordo el nom...) i la posada en escena era de Jordi Prat i Coll.

És preciós veure com amb pocs recursos però amb talent n'hi ha prou per fer art.

martes, 22 de mayo de 2007

Maribel Valls actriu

Voldria des d'aquest blog fer un petit homenatge a l'actriu local Maribel Valls, morta qui sap quants anys ha, i que molt gentilment ens va cedir el seu camerino el passat diumenge. El fet va passar al Teatre de la Unio Santcugatenca. La Maribel Valls té allà parat el seu camerino. Ningú gosa remodelar el teatre per no indignar-la. Amb el nom a la porta dins un cor, tot el camerino esta pintat de blau i al sostre, voltat d'una pomposa sanefa, unes estrelles de color daurat emulen el firmament on la Maribel potser s'hi passeja... a la paret unes lletres escrites al reves: uirtca sllaV lebiraM, il.luminades amb un petit foco i que amb el gran mirall que presideix el camerino ens descobreixen de qui estem parlant: Maribel Valls actriu. Cal dir que malgrat les varies anecdotes i fets estranys que ens van explicar, ens vem sentir molt acollits: gràcies Maribel per cedir-nos el teu petit oasis enmig d'aquell teatre polsegós, en un altre temps escenari de les teves grans interpretacions, i d'un temps d'esplendor teatral sancugatenca. No pateixis per la flauta, te la pots quedar, ja en tenim una altra, quedate-la com un present per la teva hospitalitat.


lunes, 21 de mayo de 2007

conxita

Vaig tenir la sort de conèixer l'Helèna Casas, cantant d'aquest grup, perquè va formar part d'un projecte amb la Núria anomenat "creuats pels estrets". Em va impactar l'Helèna perquè és una persona com no n'he conegut cap altra. És tímida, té una gallina com a mascota, i teixeix ninotets com els que surten en aquesta imatge. Abans era membre del grup Pomada i ara han començat amb Conxita i amb els anys que porta voltant per aquests móns, podria ser una snob de "cuidado" però ella prefereix passar desaparcebuda i puja a l'escenari gairebé demanat perdó. M'acabo de comprar el seu disc perquè no podria piratejar-la i perquè realment val molt la pena.
L'estil de CONXITA està definit, pel grup mateix com a "pop trist de la quotidianitat" i m'imagino a l'Helena dient-ho i fa morir de riure. Perquè ella és d'aquelles persones melancòliques, flemàtiques i quotidianes, que lluny de xuclar-te energía et fa venir ganes de descobrir el món del ganxet escoltant "la tieta asunción", "al darrera la nevera" o "productes de neteja". Només algú com ella podía fer música de temes tant "quotidians". Felicitats!

sábado, 19 de mayo de 2007

y uno aprende

Y UNO APRENDE

Después de un tiempo,

uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano y encadenar un alma.
Y uno aprende que el amor no significa acostarse
y una compañía no significa seguridad.
Y uno empieza a aprender
que los besos no son contratos
y los regalos no son promesas

y uno empieza a aceptar sus derrotas con la cabeza alta
y los ojos abiertos
y uno aprende a construir

todos sus caminos en el hoy,
porque el terreno de mañana es demasiado inseguro para planes
y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad.
Y después de un tiempo uno aprende
que si es demasiado, hasta el calorcito del sol quema.
Así que uno planta su propio jardín
y decora su propia alma,
en lugar de esperar a que alguien le traiga flores.
Y uno aprende que realmente puede aguantar,

que uno realmente es fuerte,
que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende...
y con cada día uno aprende.

Jorge Luis Borges

viernes, 18 de mayo de 2007

el parany de la llibertat


Estic completament d'acord amb la Mireia...... Tot s'ha complicat tant!!!!!! És absolutament fascinant aquesta idea de que podem fer-ho tot, de que totes les possibilitats estan obertes.... però no deixa de ser un parany. Ens sembla que ho podem fer tot... però només podem fer una sola cosa i amb aquesta tria deixem fora totes les altres coses. I això en el cas que tinguem molt clar el que volem, que ens coneguem prou a nosaltres mateixes/os (aquí ho estenc als homes) com per fer aquesta tria d'una forma conscient i plena. I si no és el cas, si no hem tingut l'oportunitat o el coratge o l'enginy de saber qui som i què volem, tot aquest món de possibilitats, de vides, de llocs, de feines, d'amistats, ....... pot resultar paralitzador.

jueves, 17 de mayo de 2007

dedicat al Toni

Aquesta entrada està dedicada al Toni Vinyals, altrament conegut com a "vientre de acero" .
Per a totes les persones que visiteu el meu blog, us agrairia que deixéssiu algun comentari de tant en tant, així aquestes que escribim sabrem que ens aneu visitant. Per deixar un comentari us heu de posar a sota de qualsevol text. Allà hi trobareu la paraula "comentarios", l'heu de clickar i s'obrirà una finestra amb un espai per escriure i a sota us demanaràn el vostre mail i contrasenya.
Vinga, escribiu, que fa il.lu! Un petó. Toni, ara no tens excusa!

sense dilemes

Gran dilema el de les dones de la nostra generació! Ens tiben dues cordes en direccions contràries. Per un extrem tenim el testimoni de les nostres mares i àvies. Elles ens expliquen que van tenir una sola parella, que no sempre era la que més desitjaven. En alguns casos trobaven una feineta als setze anys i es dedicaven a ella fins a la jubilació o sovint deixaven de treballar per fer-se càrrec dels fills. S'enorgullien de cuinar bé i abundosament, d'haver-se mantingut verges fins al matrimoni, d'haver pogut portar als seus fills a la universitat.. Aquesta corda ens ha ofegat molt sovint i des de l'adolescència ens hem sentit amb la necessitat de tallar-la per així desfer-nos del que hem considerat una herència carregosa.
Des de l'altre extrem ens tiba una força constant i tant o més poderosa que l'anterior, plena de missatges subliminals o explícits que ens empenyen a ser dones independents, fortes, sexis, intel.ligents, creatives, actives, compromeses, amigues, amants... i és tant difícil triomfar en tots els aspectes de la nostra vida! volem tenir parella, però sóm avares amb la nostra soledat, volem ser atractives i ens comprem unes sabates de taló que als quatre passos els hi clavaries al crani de la sabatera, volem ser fortes, però sovint ens posariem a plorar a la falda de la iaia, volem ser mares però no ens sentim capasses de renunciar a la nostra professió que tants anys ens ha costat de tenir.
I sense voler-ho reconèixer, de vegades envejem la manca d'oportunitats que elles tenien abans, perquè si no hi ha on escollir, tampoc hi ha dilema.

martes, 15 de mayo de 2007

MARION PECK


Volia mostrar-vos aquesta il.lustradora que a mi, personalment, m'encanta. Hi ha gent que li dona "mal rotllo" i és cert que té un punt inquietant, però a mi m'atrau el que ella fa. He de reconèixer, però, que hi ha algunes obres seves que es passen de macabres, però això és com tot, crec que la clau està en agafar de cada cosa allò que et serveix sense fer un dogma de rès. Aquí us deixo una mostra i si en voleu saber més, només haureu de buscar el seu nom al google.
Per cert, la il.lustració que encapçala el nostre blog, de la noia estirada, també és d'ella.

domingo, 13 de mayo de 2007

nines 2







Ricardo Rodrigues és el meu darrer descobriment en quant a "ninotaires". És un altre portuguès (com no!) i fa unes nines delicioses... Les que semblen larves medeixen uns 13 centimetres.

A més és ilustrador i al seu bloc podreu trobar (bàsicament) mostres del seu treball que també ven per internet.




miércoles, 9 de mayo de 2007

nines


Fa temps que m'he aficionat a llegir els blocs de diversos artistes-artesans que divulguen els seus productes i pensaments. Un d'aquests blocs és el de la Rosa Pomar. Està en portuguès però crec que és fàcil de comprendre.


La Rosa fa unes nines precioses completament a mà amb uns teixits i unes formes ... que fan ganes d'abraçar-les.


ja deia jo...


... que estavem tots força empanats!!!


Ara que tenim una excusa comuna em sento millor. VISCA LA PRIMAVERA!!!!!!

martes, 8 de mayo de 2007

Astenia primaveral...



JA LA TENIM AQUÍ!
Últimament, parlant amb la meva gent propera, les converses deriven a un punt en comú: patim una mena de sensació estranya, incomprensible i desagradable que no ens permet estar al cent per cent, ni anímica ni físicament.... L'Ester va dir: "Això que ens passa és "ASTÈNIA PRIMAVERAL" . Aquest concepte , així com d'altres també prou recurrents com "DEPRESSIÓ POST-VACACIONAL, PASSA DE GRIP, CUESTA DE ENERO...." acava estenent-se amb el boca-orella quan les dates s'aproximen a cada esdeveniment...
He buscat aquest síndrome per internet i he trobat el següent:
Símptomes:
-Tristesa inexplicable
-Manca de gana
-Irritabilitat
-Certa pèrdua de memòria
-Tensió arterial baixa
-Tò vital baix
-Absència d'interès sexual (això pels que ho tenen a l'abast....)
-Mal de cap i malestar general
-Cansament

Què us sembla? Quan ho he llegit he pogut comprovar que PATEIXO ASTÈNIA PRIMAVERAL i, mira, digueu-me absurda, però en el moment en que he vist que el que tinc està diagnosticat, m'he sentit més tranquil.la, per allò que diuen que "mal de muchos..."
Diuen que per pal.liar els símptomes s'ha de dormir, menjar aliments energètics, fer exercici i fer relaxament. Doncs ja ho sabeu, a menjar cacahuets i a passar-ho tan bé com podem!





jueves, 3 de mayo de 2007

novament la Frida


ens fa posar-nos a punt.

Dissabte estrenem l'espectacle per a teatres, amb més músics, sonorització i llums (bé, n'hi hauria si no fos que actuem a les 19,30h i encara serà ple dia...)

Estic cansada i excitada. Tinc ganes d'haver-ho passat!!!

Serà el dia 5 de maig a la Fira d'espectacles de Vila-seca. Si algú li ve de gust ens hi trobem.

Núria

martes, 24 de abril de 2007

Hola, ja sóc dins!

sembla que ho he aconseguit...passat aquests petits tràmits cibernètics mes o menys ja se com fer-ho per publicar alguna cosa...
Història:que vinc!

hola, ja soc dins!

hola, ja estic aquí. Gracies per inclure'm...aviat em llençaré a comentar quelcom.
hola, ja soc dins!

John Hinde



He descobert un fotógraf genial anomenat John Hinde, que volia compartir amb vosaltres. Aquest senyor estava en actiu cap als anys 50 i treballava en publicitat, donant un toc molt personal. D'aquesta manera aconseguia que un catàleg de les instal.lacions d'un hotel, per posar-hi un exemple, esdevinguessin màgiques i vives. Ara han volgut recuperar les seves imatges fent un llibre. La veritat és que jo no sé fer un anàl.lisi extens de fotografia. La única cosa que puc dir és que aquestes en concret, em suggereixen força. Aquí ho deixo i feu-ne el que volgueu!

viernes, 20 de abril de 2007

frida en el mirall

Ja hem fet el bolo per als amics de "Frida en el mirall" i ha estat una fantàstica experiència. A vui a la tarda, mentre ho arreglavem tot, la Núria i jo ens preguntavem perquè ens ficavem en aquests merders en els que ningú ens hi havia obligat. Però un cop a escena, dedicant la feina que hem fet als nostres amics i amigues, tot agafa sentit. Estaveu tots ( o gairebé) i això no es pot pagar amb cap divisa. Gràcies per ser-hi sempre i en especial, per ser-hi avui.

Ja som dues


Finalment he pogut accedir a la pàgina de blogger!!! D'ara endavant jo també us podré fer algun suggeriment o comentari o menjada d'orella (d'ulls en aquest cas....)


Avui la Mireia i jo presentem davant d'alguns amics (si llegiu aquest bloc, segurament ja ho sabeu) el nostre primer espectacle juntes: FRIDA EN EL MIRALL. Qui diu que l'amor no ho pot tot?!?! Si dues personalitats explosives com les de la meva germana i la meva han pogut treballar juntes i fer alguna cosa de profit vol dir que sí.


Un petonet germana i molta merda per les dues.

martes, 17 de abril de 2007

música. The gift



Concert de THE GIFT

Demà dimecres dia 18 d'abril a les 21'30 hores a la sala Apolo.

12 euros a la taquilla i obren les portes a les 21 h.

Aquest grup portuguès presenta el seu nou disc "fácil de entender" .

Valen moltíssim la pena, canten en anglès i portuguès i tenen temes

brutals. Jo hi aniré.