sense dilemes

Gran dilema el de les dones de la nostra generació! Ens tiben dues cordes en direccions contràries. Per un extrem tenim el testimoni de les nostres mares i àvies. Elles ens expliquen que van tenir una sola parella, que no sempre era la que més desitjaven. En alguns casos trobaven una feineta als setze anys i es dedicaven a ella fins a la jubilació o sovint deixaven de treballar per fer-se càrrec dels fills. S'enorgullien de cuinar bé i abundosament, d'haver-se mantingut verges fins al matrimoni, d'haver pogut portar als seus fills a la universitat.. Aquesta corda ens ha ofegat molt sovint i des de l'adolescència ens hem sentit amb la necessitat de tallar-la per així desfer-nos del que hem considerat una herència carregosa.
Des de l'altre extrem ens tiba una força constant i tant o més poderosa que l'anterior, plena de missatges subliminals o explícits que ens empenyen a ser dones independents, fortes, sexis, intel.ligents, creatives, actives, compromeses, amigues, amants... i és tant difícil triomfar en tots els aspectes de la nostra vida! volem tenir parella, però sóm avares amb la nostra soledat, volem ser atractives i ens comprem unes sabates de taló que als quatre passos els hi clavaries al crani de la sabatera, volem ser fortes, però sovint ens posariem a plorar a la falda de la iaia, volem ser mares però no ens sentim capasses de renunciar a la nostra professió que tants anys ens ha costat de tenir.
I sense voler-ho reconèixer, de vegades envejem la manca d'oportunitats que elles tenien abans, perquè si no hi ha on escollir, tampoc hi ha dilema.